Difícil d’entendre

Això del Nou Mil·leni és difícil d’entendre. Ja podem donar-li voltes, que l’única raó que justifica aquesta aberració, no només urbanística, són els diners. Una raó de pes, val a dir. Algú té intenció de guanyar-ne molts, construint més de 12.000 habitatges sobre l’únic terreny d’horta que encara no s’ha sacrificat en la demarcació. Com acostuma a passar en aquesta classe de negocis, guanyen promotors i constructors, però també els mitjancers i tota la fauna de comissionistes i majordoms que arrimen el muscle. Sovint es tracta de negocis ocults, afavorits pels moviments del capital. Els diners, ja se sap, poden moure’s més ràpida i discretament que les persones, i no troben barreres frontereres per a circular amunt i avall. Els tribunals, sembla, acaben de frenar el projecte del Nou Mil·leni. I amb independència dels recursos que es presenten contra la paralització, incloent el del Govern valencià –que en lloc de defensar l’espai i el patrimoni públics, es troba totalment venut al desficaci-, queda Europa. Bé, confiem, si més no, que l’Informe Auken que va descobrir al món els abusos urbanístics comesos a casa nostra, ajude a evitar-ne de nous si falla la Justícia ordinària, atès que el sentit comú va fallar ja fa temps. Pregunta: calen més de 12.000 noves vivendes a Catarroja? Això representa, si fa no fa, una població afegida estimada al voltant de 50.000 persones. Dupliquem, per tant, la demografia del poble. Això és bo, o és dolent? Depèn, és clar, de l’efecte que provoque l’allau d’eixos milers de ciutadans, si n’hi ha serveis públics garantits per a tots: escoles, assistència sanitària, residències de vells (caldrà recordar que la població espanyola porta camí de trobar-se entre les més envellides del continent), seguretat, mobilitat, zones verdes... Zones verdes? Això és, precisament, l’horta sobre la que es vol construir la megalòpolis. I la mobilitat són noves carreteres per desplaçar-se al treball. El cotxe, naturalment, va associat al model de residència i mobilitat. Mala cosa. A quin treball o a quina indústria cal desplaçar-se, és una altra qüestió que els promotors de la barbàrie haurien d’haver-se qüestionat, abans de caure en la temptació de l’enriquiment emparat per la bombolla immobiliària. La que ha rebentat d’èxit. I d’altra banda, tampoc no es veu la necessitat d’habitatges, amb tanta casa buida com se n’oferta. Hi ha, per descomptat, altres raons poderoses contra el Nou Mil·leni. Com ara, els límits de les ciutats perquè les variables demogràfiques esdevinguen equilibrades i la convivència, harmònica. Això xoca amb una falsa idea de progrés, associada a l’ocupació permanent del territori i la continua expansió urbana. Un model que ha fet fallida, de la mateixa manera que s’enfonsen, acceleradament, les teories vigents durant bona part del segle XX sobre el creixement econòmic, la generació de riquesa i la distribució de bens i de serveis. Hi ha, també, la qüestió del paisatge (s’imaginen el canvi, si ho arriben a construir?); la falta d’aigua; les conseqüències, en cas de pluges torrencials, sense el terreny que ara ajuda en la contenció... sense oblidar l’asfalt, el soroll, la contaminació i tota la degradació derivada. Qualitat de vida? Més aviat una qüestió de supervivència. Això del Nou Mil·leni és ben difícil d’entendre.

Manuel S. Jardí